Blogs de escalada, todas las piadas de escalada en un sitio

 

Aquest dissabte, amb el Toni i el Pep, hem iniciat la temporada de corredors de neu. Imaginàvem que havien d'estar en bones condicions, tal i com ha anat el temps, amb nevades i períodes de fred i calor, així que hem començat forts. 

I és que la canal de la Roca Verda és la més llarga de tota la paret nord del Cadí, amb els seus 650 metres de recorregut, equiparable a molts corredors que pugen muntanyes que semblen més serioses. La major part de l'itinerari és un corredor de neu, sense altra dificultat que el pendent i la qualitat de la neu, amb els trams més durs concentrats a l'inici i al final.

D'entrada ens ha sorprès el temps, en comptes d'un dia plàcid ens hem topat amb un dia fred i rúfol,  i amb un vent força emprenyador que no ens deixava entrar en calor. I després la neu no era cap meravella, fonda i pesada, que feia alentir el ritme i créixer el cansament.

Així vam arribar a peu de les dificultats, on ens vam encordar enmig d'una nevada lleugera (a sota). 

  

    

  

  

  

Anem guanyant alçada mentre el fred segueix viu. Ara el cel s'ha asserenat però el vent cada vegada és més fort i, tot i l'esforç de la pujada, ens seguim fotent de fred. 

Almenys, quan ens acostem a la part final, veiem que està en bones condicions. Es veu gel a tots els ressalts i la cornisa de la sortida a la carena no és massa exagerada.

Ens canviem els guants, que se'ns han glaçat i estan entercs, i ens tornem a encordar. Ara es pot pujar molt bé amb els dos piolets i el gel permet l'assegurança amb cargols.

  

  

Tot i que el més pràctic és dividir el darrer tram en dos llargs, fa tan fred que només tenim ganes de sortir a la carena i al sol, així que apuro la corda, passo els dos ressalts entapissats d'un magnífic gel blau, i encaro el darrer pendent de neu que es va adreçant cada vegada més fins a la cornisa.

Aquí la neu és compacte i arribo ràpidament a dalt. La trenco una mica i m'hi enfilo com puc, superant el desplom i arrossegant-me per arribar al sol. El canvi és absolut, passant de l'ombra a la llum, tot i que el vent continua fort i insistent.

  

  

Ells pugen ràpidament i ben aviat ens trobem junts dalt del cim. Ara ja només cal baixar cap a la bretxa de la canal del Cristall i seguir l'enorme traça fins a Prat de Cadí i Estana, on ens espera una bona cervesa!

Per primera vegada, m'he oblidat la càmera de fotos..., així que les que veieu són del Toni i del Pep. Gràcies, nois!